Cavernoma tronc cerebral
NOM: Pau
COGNOMS: García Gutierrez
EDAT: 34
PAÍS: Espanya
Fa dos anys, arran d’uns formiguejos en les extremitats del meu cos de la zona esquerra, que es van anar estenent en el termini de dos mesos, els metges a través d’una RMN van detectar que tenia un cavernoma en el tronc cerebral que estava sagnant i d’aquí els símptomes que tenia. Em van recomanar esperar a veure si la ferida es tancava, deixava de sagnar i es reabsorbia el coàgul, perquè la zona on estava era de difícil accés per a l’operació. Si passava sense operar, després anirien controlant el seu estat periòdicament. Mai abans havia tingut cap problema i allò em va enxampar de sorpresa.
No obstant això, als dos mesos o menys, va arribar un punt en el qual el cavernoma no parava de sagnar i els metges van decidir operar tornant a avisar-me de seqüeles posteriors. En aquest punt, els formiguejos ja s’havien estès i intensificat produint una pèrdua de sensibilitat en el meu costat esquerre i arribant a tenir vista doble de forma continuada a més de 2 m de distància (impossibilitant-me conduir, veure la TV…). Ja només volia operar-me i llevar-me això de damunt perquè només anava a pitjor, a més pensava només a operar-me i recuperar la meva vida anterior.
L’operació va ser dificultosa per l’accés a la zona (12 hores, microcirurgia em van dir) però va tenir èxit en aconseguir eliminar el cavernoma i netejar l’hemorràgia. No obstant això, per la zona que era, l’operació va afectar fibres nervioses irritant algunes i destruint unes altres, d’aquí les fortes seqüeles que vaig tenir al principi, sobretot en el meu costat esquerre: després de l’operació, vaig estar gairebé tres mesos a l’hospital prostrat en un llit primer i després una cosa mòbil gràcies a una cadira de rodes, vaig perdre molta massa muscular i el que tenia no ho arribava a controlar. Tampoc tenia a penes sensibilitat en el meu costat esquerre i em costava molt moure’l encara que fora sense control, no empassava bé, parlava amb dificultat, un ull no em llagrimejà (vaig arribar a tenir una úlcera en ell) i la miopia que tenia és com si hagués augmentat moltíssim… moltes coses més i sobretot de cop, que és el pitjor perquè no l’arribes a assimilar.
Amb ajuda dels fisioterapeutes i altres professionals d’hospital vaig tornar a aprendre a caminar bregant amb aquests problemes i vaig anar recuperant a poc a poc coses, amb molt d’esforç (perquè absolutament tot em requereix un esforç mental com mai vaig arribar a imaginar) i sense arribar a recuperar res al 100%. D’unes coses vaig recuperar més que d’altres al llarg de dos anys (a partir d’aquests 2 anys ja em van dir tots els metges que recuperar alguna cosa seria difícil) i algunes seqüeles ja van ser irreversibles.
Moltes de les seqüeles que actualment sofreixo, les compenso a força d’esprémer el que em funciona “bé” en el cos, però això em produeix un cansament extrem físic i mental. Així que física i mentalment em sento molt exigit per a seguir un ritme de vida normaleta, però intent superar aquesta sensació a base de mentalitat i millorant a poc a poc el meu físic per a poder aguantar més i millor part d’aquest esforç (al final és com si la vida fos un esport per a mi). Però és veritat que aquest cansament condiciona la meva vida i m’obliga a regular-me.
Són moltes les seqüeles que pateixo encara que bé és cert que no les tinc en un grau absolut quant al negatiu pel que puc compensar una mica els meus dèficits amb tenacitat i paciència (en moltes coses tinc un ritme lent).
Arran de totes les seqüeles que sofreixo es va decidir atorgar-me la incapacitat permanent absoluta. Vaig haver de deixar el meu treball (era director comercial en una empresa asturiana) i dedicar el temps que puc a la meva casa i les meves dues filles, i encara que això m’esgota fins a l’extrem diàriament, intento portar-lo de la millor manera possible i donar el màxim a cada moment. A més vaig coneixent-me una mica més (el que m’ajuda a regular-me) i em vaig adaptant a aquesta mena de vida. Com un esportista que com més entrena va millorant la seva capacitat a poc a poc.
Com ara disposo de temps i les activitats més mentals m’exigeixen menys, dedico el meu temps lliure a llegir, estudiar, fer exercici adaptant-me a les meves seqüeles…
D’allò més dur és adaptar de sobte la teva vida a un altre ritme i altres hàbits, però continuo aprenent i buscant alternatives (prova i error) perquè moltes vegades has de descobrir els teus nous límits sense renunciar a gens de mà, després l’experiència et dirà bé o malament.
Deja una respuesta