Cavernoma bulb medul·lar
NOM: Louise
COGNOMS: Clement Guerra
EDAT: 28
PAÍS: França
Feia poc que estava a Toulouse, esperant les festes de Cap d’Any del 2009, però res era com altres vegades. Em feia mal intensament el cap, tant que havia de ficar-me al llit en el llit permanentment. Al cap d’unes hores, em van haver de portar a l’hospital, ja que el meu mal de cap no cedia i em sentia bastant feble, però tranquil·la, pensant que no era gens greu. En arribar a l’hospital vaig anar perdent forces al punt de no poder caminar fins al consultori. Em van ficar al llit en una llitera i van començar a revisar-me. Després de notar la pèrdua sobtada de funcions motores em van derivar a un sanatori, a Santiago capital, per la qual cosa vaig començar a preocupar-me una mica. Abans de sortir de l’hospital de Toulouse, ja havia perdut la consciència. Vaig ser traslladada en ambulància, durant tres hores, acompanyada pels meus familiars. Quan vaig despertar, em trobava en una sala de cura intensius, immobilitzada i amb respirador. No podia comprendre el que estava succeint. Tot a mi al voltant semblava haver-se detingut en el temps, tenia un tub en la meva boca així que no podia parlar. Després va començar a arribar la gent a veure’m i els seus rostres tenien una espècie de tristesa amagada alhora que intentaven donar-me ànim pel succeït. Mai vaig imaginar que una situació de tant de dolor podia succeir en qüestió de segons i els metges buscant entre tantes malalties sense poder descobrir que m’estava passant; van passar diversos dies de posar-me medicaments creient tenir una malaltia que no era. Mentrestant, a totes les persones que es trobaven amb mi les notava preocupades i amb una gran tristesa.
Al cap de 2 setmanes vaig ser trasllada a París, per a tractar de trobar què m’estava passant i rebre un millor tractament. Vaig sentir incertesa i inseguretat.
En arribar a l’Hospital de París, vaig ser rebuda per molts metges que preocupats per la meva situació van començar a estudiar-me en profunditat i em van diagnosticar un “cavernoma bulbomedular”, sagnat a nivell del bulb fins a les vèrtebres I i II, situació que requeria una urgent operació. La meva família va decidir que l’operació era el millor en aquest moment i jo no comprenia la gravetat del cas, pensava que després d’això tot anava a ser com abans.
Va arribar el moment de la primera operació i per a preparar-me em van rapar el sector posterior del cap. En aquesta situació recordo que l’infermer, sense mediar paraula, va prendre la màquina amb la intensió de treure’m invasivament tot el pèl, quan un metge el va detenir aclarint-li que no era necessari. Vaig sentir que aquesta acció per a ell era un tràmit més, i per a mi una situació de molta tensió i incertesa pel que anava a succeir. Fins i tot em van portar ràpidament a la sala d’operació i em van realitzar totes les seves pràctiques sense considerar el que sentia, per tant sense considerar-me com a “persona”.
Vaig despertar l’endemà una mica adolorida i amb l’expectativa de moure el meu cos. Record que movia la meva cama dreta, el meu cap, tenia una certa sensibilitat, per la qual cosa pensava que era el començament de la millora.
Passats uns dies, i mentre m’anaven avaluant, el resultat de la ressonància magnètica mostrava la presència d’un sagnat, en la zona afectada, per la qual cosa els metges van dir que calia fer-me una nova operació. Això, per a mi significava la possibilitat de recuperar la meva respiració i les meves funcions motores: “Ara sí que anava a poder caminar!”. Només pensava que això es tornés realitat.
Quan vaig despertar de l’operació sentia molt de mal de cap i vaig preguntar a la meva família com havia sortit tot, em van contestar que estava tot bé d’acord amb l’últim estudi. El metge que em va operar expressava que anava a recuperar la majoria de les meves funcions, per la qual cosa vaig esperar esperançada que això succeís.
En passar els dies tot seguia igual quant a la meva situació mèdica, però jo començava a sentir una angoixa que em produïa una pressió en pit, em donaven moltes ganes de plorar i de cridar i em preguntava: “per què m’estava succeint això a mi?” “què havia fet de dolent en la meva vida perquè això em succeís?”. Aquesta nova situació em paralitzava internament i em portava a guardar silenci, a callar la meva ment, a abstreure’m de la situació, que dia a dia es tornava insuportable.
Deja una respuesta